Eclipsi en flames sobre Cavalleria
Ho tenia tot pensat. Feia dos anys que esperava amb relativa ànsia s’eclipsi del 12 d’agost. Al cap i a la fi, no sempre es pot veure un eclipsi total, i menys des de casa. Si que és vera que no tenia molt clar quant material extra em faria falta per fotografiar-lo, però pel tipus de fotografia que m’agrada fer, no em calia complicar-me massa. No m’importa tant el detall com sí el contexte.
Amb s’equip que ja tinc em bastava per arribar al que tenia al cap. Si més no, la localització era més important. No és una qüestió d’estar sols, ni de tenir una foto única; és qüestió de que allà on vagis, serà el que recordarás per sempre. Per tant, calia descartar zones massa estridents. La bona fotografia (de paisatge) es fa en calma. Això ens deixava menys opcions.
A les Illes Balears, s’hi esperaven milions de persones i milers d’embarcacions per tal de veure aquest fenòmen únic (almenys fins enguany), des de llocs privilegiats. La tormenta perfecta, donada la saturació de cales, platges, hotels a rebossar, carreteres i parkings. La solució des govern va ser tancar accessos a alguns dels millors miradors, per por a perdre el control. Per tant, calia posar-se creatius i confiar amb els plans. Per planejar-ho tot, Photopills. Una meravella. Amb les opcions que dóna l’eina, tenia clar que havia de ser des d’un lloc elevat, que permetés gaudir de s’horitzó i que havia de quedar una mica apartat per poder estar tranquils. La imatge que tenia al cap, no podia ser només el Sol. Amb un 50mm es veuria massa petit. Era imperatiu que fos una panoràmica.
La millor idea va ser triar el Cap de Cavalleria per al primer pla. Un entorn preciós, per el dia tancat al públic i per tant, sense llums de cotxes a la foto; i que ens permetria salvar als milers de persones que havien llogat una barca, donat que quedarien tapades pel cap mateix. Davant del cap, hi ha La Mola de Fornells. Una muntanya, buida, que s’alça imponent a la badia i que tenia alçada de sobres per fer la foto amb garanties. Per anar havia dues opcions. Creuar sa badia en kaiak i arricar-se a perdre l’equip o que ens arrollés un iot, o caminar des del fons de la badia, dues hores a 35ºC.
No va ser tant cansat com cabria esperar. Vam poder fer un capfico abans de la pujada final, a una cala que ja quedava plena de zodiacs, mal aparcades per gent que pujaria després en xancles. Vam arribar a dalt a 15 minuts de començar l’eclipse. El temps just per triar enquadre, plantar tripode i sentir la calma tensa de saber que alguna cosa havia de passar.
Des d’allà adalt, les vistes eren increïbles. El sol ho il·luminava tot: la badia, el cap de Cavalleria, s’horitzó, les cabres al penya-segat i el búnquer que vam triar per plantar equip. Per qualque motiu estava ple d’ossos d’animals, supòs que restes del menjar de les gavines i altres ocells. Tenint ja la cámara muntada, l’enquadre, l’intervalòmetre preparat i ses ulleres negres confirmant que la lluna efectivament feia acte de presència, va passar el que no havia de passar.
Duiem un total de 5 càmeres entre tres persones. Una compacta, una de pel·lícula, i tres réflex digitals. El que va passar no sorprendrà a ningú. De fet, jo havia pensat que precisament això no ens ho podiem permetre. Haviem dedicat el dia anterior a carregar, comprovar, netejar i fabricar filtre amb llàmines Baader. I òbviament, donat el moment, els filtres no encaixaven amb els objectius que vam provar. No sé com, però vam passar 25 minuts provant de fer-los servir, maleïnt no haver fet cap prova abans, i amb la por a cremar els sensors a les càmeres per la magnitud de la llum que travessava els objectius. No sé com ens vam complicar tant. No teniem cap zoom de garanties, per què dimonis volia fer servir un filtre baader, si per als noranta segons de la totalitat em bastava pujar una mica l’ISO. Una estupidesa.
El meu filtre Baader va acabar desfet en un atac de desesperació, en el moment que vaig caure en la estupidesa que estava cometent: ofegar-me en la quantitat d’eleccions que jo mateix havia generat. No havia de fer-lo servir, no havia de posar un 135mm ni havia de fer res. Només havia d’esperar al minut abans que la totalitat comencés per deixar l’intervalòmetre fer la seva feina, un 50mm antic que ja tenia enfocat, i gaudir de l’espectacle. Aqui va ser quan vaig escoltar a sa gent de l’altre punta de la badia cridar i xiular. L’eclipse havia començat. Vaig trigar dos segons a posar-ho tot en marxa, però la configuració no va ser ideal. Dels noranta segons, record vint. Va ser un instant, en què semblava que la lluna s’aturava. Màgia, perque s’havia posat davant molt ràpidament. Es va fer fosc, ses cabres van fer renous i la gent aplaudia a la llunyania. Vam fer totes les fotos que vam poder, però no record els niguls ni gaires detalls. Em va sobtar però, la franja fosca envoltada de color de posta de sol.
La màgia va ocòrrer just al final. El cel es va tornar a il·luminar i sabia que havia aconseguit la foto que volia. Però ara podriem veure una mitja posta de sol. La baixada del Sol per s’horitzó encara mig eclipsat, mentre centenars de barques tornaven a port, de ben segur amb les galeries dels mòbils plenes. Crec que aquesta imatge sí que no la podré oblidar mai.
A nosaltres, ens va tocar caminar de nit, a la fresca i amb el dubte de si ens haviem cremat els ulls.
